L’11 de febrer se celebra el Dia de la Dona i la Nena a la Ciència, instaurat per l’Assemblea de les Nacions Unides en reconeixement a l’aportació clau de les dones a la ciència. L’objectiu d’aquesta efemèride és recolzar l’accés d’elles a la carrera científica i promoure vocacions en les nenes, en part mitjançant la visibilització de dones referents.  

La desigualtat en la carrera investigadora va acompanyada, inevitablement, d’una visió històricament androcèntrica en la recerca en el camp de la salut. “Semblava que només la salut reproductiva era un tret diferencial, però els símptomes, els tractaments o la recuperació per a una mateixa malaltia poden no ser iguals”, va escriure la periodista Lara Bonilla en l’especial Cos de dona, medicina d’home que va publicar el diari ARA l’any 2021.  

Aquestes diferències biològiques expliquen només una part de les desigualtats en salut, que també estan condicionades pel rol de gènere. “Tradicionalment la recerca s’ha fet en models masculins, com passa en qualsevol àmbit de la medicina –explica la Dra. María Madariaga, metgessa anestesiòloga i presidenta de la Sociedad Española del Dolor–. El que passa és que quan passem al gènere humà ja és una altra cosa, perquè no parlem només del sexe assignat biològicament, sinó que a nivell social i funcional el fet de pertànyer al gènere femení canvia la teva posició social”. “Les dones sentim més dolor i els fàrmacs, especialment els opioides, ens el treuen menys i ens generen més afectes adversos. Però a més, si una persona és la cuidadora del grup, generalment cuida a la resta però no a si mateixa. I si aquesta persona normalment és del gènere femení, està tot dit: en general tenim més paperetes per tenir dolor i per consultar més tard”, afegeix.  

Preferència per models més ‘estables’ 

El camp del dolor és, doncs, un exemple de les assignatures pendents en recerca i salut femenina. Se sap que la testosterona actua com a hormona protectora i disminueix la sensibilitat al dolor en els homes, i que la farmacodinàmica –la manera com un fàrmac actua en l’organisme– és diferent segons el sexe, ja que hi influeixen factors com ara la massa corporal, el greix o el metabolisme.  

Aquests i altres factors biològics fan que, generalment, les dones pateixin més dolor, però això no sempre es tradueix en una recerca aplicada al seu cas específic, ans al contrari. “És increïble saber que el dolor crònic afecta més les dones que els homes i, tanmateix, tradicionalment els estudis en animals sempre s'han fet en mascles”, indica Dolors Soler, Doctora en Neurociència a l’Institut Guttmann. La raó, apunta Soler, es que els models masculins tenen paràmetres biològics més estables, amb menys fluctuacions hormonals que poden confondre els resultats. Això té repercussió a curt termini a nivell clínic, en la forma d'obtenir medicaments i en la manera de tractar els pacients.  “Les dones tenim més malalties que cursen amb dolor i ho patim amb més intensitat, en tenir un llindar del dolor més baix. Els analgèsics potents disponibles són menys efectius en el nostre gènere o sexe, i culturalment i socialment ho acceptem sense demanar ajuda, per la qual cosa donar visibilitat a aquesta diferència de gènere és més que necessari”, apunta Soler. 

La sexualitat més enllà de la reproducció 

Quan parlem de medicina i dones, tradicionalment el primer–i en ocasions únic– camp que ve a la ment és el de la reproducció. I aquí es on ve el primer toc d’atenció: pensar en reproducció i no en sexualitat. “La sexualitat va molt més enllà de la finalitat reproductiva.  De fet, pot únicament estar-hi relacionada en moments puntuals de la vida d’una persona, si és que aquesta contempla aquesta opció en el seu projecte vital”, especifica Anna Gilabert, Doctora en Psicologia a l’Institut Guttmann. “En el camp de la lesió medul·lar, quan es parlava de sexualitat es pensava en homes i la recerca se centrava en ells, que són els que tenen el problema visible”, explica Sandra Cunyat, infermera de l’Institut Guttmann que va realitzar el seu Treball de Final de Màster sobre embaràs i maternitat en dones amb lesió medul·lar.  

Però la sexualitat, afegeix Gilabert a l’article Educación afectivosexual: 7.837 millones de estilos de vivir la sexualidad de la revista Sobre Ruedas, “és molt més que la genitalitat i la cerca impacient d’un orgasme”. “Els estudis científics són totalment unànimes en considerar que un desenvolupament sa de la sexualitat té un impacte significatiu en el benestar físic i psicològic, aportant més qualitat de vida i constituint un aspecte clau de la pròpia identitat”, desenvolupa Gilabert. La salut sexual es tracta d’un procés mental que, tal i com indica l’Organització Mundial de la Salut, requereix “la possibilitat d’obtenir plaer i experiències sexuals segures, lliures de coacció, discriminació i violència”. I això inclou aspectes més enllà de la funció reproductiva, com ara la sensibilitat, la lubricació o l’excitació, que són àrees que la comunitat científica ha començat a abordar en els darrers anys.  

En la reproducció, indica Cunyat, també hi ha molts punts de millora. En el seu treball, la infermera va detectar que un dels principals problemes amb què es van trobar les dones entrevistades va ser un sistema sanitari fragmentat i la manca de professionals amb experiència i coneixement sobre la lesió medul·lar. Professionals, per exemple, que sàpiguen detectar la disreflèxia, un conjunt de símptomes produïts per un estímul dolorós o nociceptiu generalment en lesions per sobre de la T6. Es manifesta en forma de sudoració, cefalea, hipertensió arterial, piloerecció i pell freda, i si no es tracta pot tenir conseqüències greus. 

La disreflèxia és el motiu pel qual les dones amb una lesió medul·lar han de posar-se l’epidural obligatòriament durant el part, per evitar que el cos reaccioni d’aquesta manera. Però a més, aquest conjunt de símptomes es pot confondre amb una preclàmpsia, una pujada de la tensió arterial que pot afectar les embarassades a partir de la setmana 20 i que, en els casos més greus, pot posar en perill la seva vida i la del fetus. “Les dones afectades detecten quan tenen disreflèxia, però en els parts de les dones que vaig entrevistar, cap dels seus professionals se’n va adonar”, comenta Cunyat. Afegeix també que al voltant d’un 60% dels parts de dones amb lesió medul·lar acaben en cesària, quan en la resta de dones la xifra és del 27’8%. I destaca un altre punt orfe de la recerca en dones embarassades: els problemes urològics (fugues, infeccions...). “Són la principal complicació durant l’embaràs. En la majoria de casos impliquen que les dones han de portar bolquer, la qual cosa té un impacte en la seva vida diària i la seva autoestima”, explica. 

Cateterisme vesical per a dones 

La urologia és un altre camp que, inicialment, va deixar de banda les dones. La majoria de persones amb lesió medul·lar tenen una disfunció vesical que en molts casos requereix la utilització d’un catèter. Montse Morcillo, infermera urodinamista a l’Institut Guttmann, explica que “el gold standard és el cateterisme vesical intermitent, perquè afavoreix que la bufeta pugui omplir-se i buidar-se  com ho faria la bufeta d’una persona sense lesió medul·lar. Si el pacient porta una sonda permanent oberta, la bufeta no acumularà orina i per tant no serà funcional”. Afegeix que la tècnica no touch del sondatge intermitent redueix el risc d’infeccions, millorant la qualitat de vida de les pacients. 

Morcillo explica que quan va incorporar-se a l’Institut Guttmann, fa uns 30 anys, els catèters estaven fets pensant en la uretra masculina, d’uns 20 centímetres aproximadament. Tenint en compte que la uretra femenina mesura entre 3 i 5 centímetres, això podia causar lesions al usar-los, especialment en les dones amb manca de sensibilitat.  

Després van començar a sortir models pensats especialment per a les dones. “Les cases comercials es van adonar que si no s’adaptaven a les necessitats femenines es quedaven enrere, i ara fan kits més petits i en colors més agradables, que poden passar desapercebuts a la bossa”, comenta Morcillo. En el seu article Sets compactos, ¿facilitan el sondaje vesical intermitente femenino?, publicat el 2022 a la revista Rol de Enfermería, la infermera detalla que els aspectes més importants per a les dones a l’hora d’escollir un catèter són la comoditat, la discreció, la facilitat d’ús i el manteniment de la independència. Factors tots ells que milloren amb catèters petits, pensats per a la uretra femenina.  

Tot plegat, ratifica que les particularitats biològiques i socials són un element clau a tenir en compte a l’hora d’enfocar la recerca, i que millorarà també a mesura que s’incrementi la presència de les dones en la carrera investigadora. Dies com l’11 de febrer pretenen avançar unes passes en el llarg camí que encara queda per recórrer.